L'exdirectora de l'Institut Pedraforca de L'Hospitalet de Llobregat, Dolores Agenjo, va ser l'única responsable d'un centre educatiu en negar-se a cedir les claus per a poder efectuar la votació del 9-N. Recentment ha publicat un llibre, '¡SOS! Secuestrados por el nacionalismo', on explica la seva experiència no només arran de la consulta, sinó també al llarg de la seva vida a Catalunya, on va néixer. "Cal respectar els que se senten només espanyols, els que se senten només catalans i els que ens sentim espanyols i catalans", explica.

Quin és l'objectiu del llibre?
Dolores Agenjo. Tenia moltes ganes d'escriure sobre aquest tema, són les meves vivències i les he viscut amb molta intensitat no només arran del 9-N, sinó al llarg de tota la meva vida. És per això que quan l'editorial 'La Esfera de los Libros' em va donar l'oportunitat de tirar endavant aquest projecte em va fer molta il·lusió perquè, d'aquesta manera, podia explicar com havia viscut tot aquest procés. I tenia ganes d'explicar-ho perquè penso que són moltes les persones que han experimentat les mateixes sensacions que jo.

Un llibre que busca l'empatia, doncs?
D.A. El que vull és explicar l'estat d'ànim de persones que, com jo, han nascut aquí però se senten arrelades amb Espanya pel fet de ser fills d'uns pares que en el seu moment van venir a viure a Catalunya, per exemple. Vull parlar dels sentiments que té aquesta gent en veure que se'ls vol treure una de les seves identitats quan, segons el meu parer, tenim una sola identitat que ho reuneix tot: un sentiment espanyol i un sentiment català que estan junts, tot i que sembla que ens obliguen a diferenciar-los. En definitiva, vull expressar aquest sentiment de solitud, d'abandonament, de gairebé no poder-nos expressar perquè, quan ho fas, sembla que estiguis en contra d'algú quan no és així.
D'altra banda, també busco la concòrdia, ens hem de respectar entre tots. Cal respectar els que se senten només espanyols, els que se senten només catalans i els que ens sentim espanyols i catalans. El que cal és parlar, posar-nos d'acord i veure què podem compartir, no hem de permetre que els sentiments siguin motiu d'insults i desqualificacions.

La teva percepció d'aquell 9-N ha canviat amb el temps?
D.A. Abans la gent tenia molta por de parlar d'aquests assumptes perquè temien les etiquetes que els hi podien posar. Això passava sobretot en totes aquelles persones que mai de la vida hem estat ni fatxes ni franquistes, un col·lectiu que amb el pas del temps ha anat perdent aquesta por per defensar el que pensa. No em vull convertir en una esclava ideològica, vull expressar la meva opinió i poder dir el que penso en tot moment.

Un exemple d'això, i que precisament té molt de protagonisme al llibre, és la qüestió lingüística. No es pot dir que estàs en contra de la immersió perquè, si ho fas, sembla que diguis que estàs en contra del català. I una cosa no té res a veure amb l'altra: jo m'estimo la llengua catalana, és la meva segona llengua i l'he sentit parlar des de petita, però això no vol dir que a les escoles no s'hagi d'estudiar també en espanyol, que és la meva llengua materna. Els nens catalans castellanoparlants tenen dret a estudiar, si no tot, sí una bona part de les assignatures en espanyol. I insisteixo: tot això no vol dir que estigui en contra del català, sinó tot el contrari: afavorir la concòrdia i la convivència de les llengües va precisament a favor del català.

Tornem al 9-N. Com et va canviar la vida aquella data?
D.A. Jo fins llavors era una persona amb les meves idees pròpies, no m'agradava aquesta nacionalització total i la utilització de l'ensenyament per crear consciència nacional. Però callava, no deia res per no entrar en conflicte amb ningú. Amb l'arribada del 9-N, però, va ser la primera vegada que públicament amb vaig manifestar, no podia fer una cosa que anava en contra de la legalitat i que a més no em corresponia, ja que jo era directora d'un centre, no era política. Arran d'això, molta gent em va dir que se sentia identificada amb mi de la mateixa manera que d'altres em van insultar i amenaçar, però em vaig quedar amb la part positiva, la part de tota aquella gent que se'm va apropar i em va animar. Va ser a partir d'aquest caliu quan vaig començar a col·laborar amb entitats com Societat Civil Catalana o Escola Bilingüe, coses que abans no feia. El 9-N, en definitiva, em va fer adonar que val la pena expressar-nos, tots en tenim dret, i no podem assistir callats i passius davant d'uns governants que representen una part de la població molt respectable, però que no és la majoria.

Què en penses de l'independentisme?
D.A. Respecto molt els independentistes i l'independentisme, el que no respecto és el nacionalisme, perquè sempre porta males conseqüències.

Com veus l'actual situació catalana?
D.A. És una situació molt difícil. Falta diàleg, molt de diàleg, però sobretot entre els catalans. Moltes vegades es diu que fa falta més diàleg entre els governs de Catalunya i Espanya, però prèviament a tot això el que fa falta és més diàleg entre els catalans. Hem de veure què volem i perquè estem tan enfrontats, cal parlar i posar-nos d'acord per determinar perquè tenim una concepció de Cat